Mostrando entradas con la etiqueta Trastorns. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Trastorns. Mostrar todas las entradas
Depresión, la enfermedad de la Navidad
Especialistas del área de psicología del Hospital General Regional (HGR) No. 220, del Instituto Mexicano del Seguro Social Delegación Estado de México Poniente, dieron a conocer que durante la temporada navideña es común el aumento de casos de depresión.
Y es que de acuerdo con las cifras del instituto, el número de consultas en las áreas de psicología y psiquiatría refleja un incremento en padecimientos como la depresión y melancolía, a consecuencia de factores como el enojo, sentimiento de pérdida, distanciamiento con familiares, soledad, crisis entre otros.
Los expertos dijeron que al momento de detectar los síntomas se puede ayudar de manera oportuna a los pacientes; la nostalgia y la melancolía son estados de ánimo que pueden convertirse en problemas más graves como la depresión.
¿Qué es la melancolía?
Es una afección que obedece a los estados de ánimo que se generan por no estar con las personas queridas, la ausencia de algún familiar o la pérdida de alguien querido.
¿Qué es la depresión?
Esta enfermedad puede estar presente por lapsos que van desde seis meses hasta tres años o más y algunos de sus síntomas pueden ser aislamiento con la sociedad, irritabilidad, sentimientos de culpa, fracaso, inhabilidad emocional y pensamientos suicidas.
Tanto la melancolía como la depresión son trastornos mentales, afecciones o síndromes psíquicos-conductuales, que causan angustias y deterioro en importantes áreas del funcionamiento psíquico que afectan el equilibrio emocional, el rendimiento intelectual y la adaptación social.
Recomendación
De acuerdo con los expertos, sólo los especialistas deben tratar estos trastornos, por lo que los derechohabientes que padecen los síntomas propios de la depresión, cuentan con tratamientos a través de terapias en las que se requiere del apoyo de médicos, psicólogos y personas que tiene interacción con el paciente, familias y amigos.
En casos severos y en los casos más severos se tratan con psiquíatras y medicamentos que ayudan a controlar sentimientos y emociones negativas.
El IMSS ofrece tratamiento para los derechohabiente que presenten alguno de estos problemas, por lo que se les recomienda que al detectar alguno de los síntomas anteriores acudan a su Unidad de Medicina Familiar para ser valorado, emitir un diagnóstico oportuno y el tratamiento adecuado.
¿Qué causa dichos padecimientos?
El ritmo acelerado de vida, el estrés y las presiones laborales, por lo que se recomienda mantener comunicación constante con familiares y amigos, pues la estabilidad emocional, es indispensable para gozar de buena salud.
http://www.lavanguardia.com/
Guia per Trastorns d'Aprenentatge
El Centre de Recursos d'Educació Especial de Navarra, CREENA; ha publicat dues noves guies d'orientació per a professors: una sobre Trastorns d'Aprenentatge (TA) i una altre de Trastorn amb Dèficit d'Atenció i Hiperactivitat (TDAH).
Molt interessants les dues !!!
TA: http://centros.educacion.navarra.es/creena/recursos/guiastatdah/pdfs/guia_ta.pdf
TDAH:http://centros.educacion.navarra.es/creena/recursos/guiastatdah/pdfs/guia_tdah.pdf
Molt interessants les dues !!!
TA: http://centros.educacion.navarra.es/creena/recursos/guiastatdah/pdfs/guia_ta.pdf
TDAH:http://centros.educacion.navarra.es/creena/recursos/guiastatdah/pdfs/guia_tdah.pdf
TRASTORNOS DE LA ELIMINACIÓN
ENCOPRESIS FUNCIONAL
El Manual diagnòstico DSM-IV define la encopresis funcional como la evacuación repetida e involuntaria (y raramente intencional) de las heces en lugares inadecuados para este propósito (por ejemplo, en armarios y en el suelo). Aunque no lo indica de forma explícita, cabe inferir que también entra aquí la defecación sobre la propia ropa, ya sea completa o solo manchado.
La encopresis puede ser primaria (se considera que la edad normal de control se extiende hasta los 4 años), y secundaria si empieza más tarde y después de un periodo de control; normalmente, entre los 4 y los 8 años en la mayor parte de casos.
Se han visto casos de encopresis como forma clínica de un estreñimiento crónico, sin patología psicológica demostrable. En estos casos existe una incoordinación involuntaria en la defecación, que suele cursar con dolor. Pueden ser tratados con laxantes (lactulose) y con reeducación de los hábitos defecatorios.
Vale la pena considerar también una serie de normas encaminadas a conseguir que la encopresis no se constituya en demanda de protección o de atención y que permiten prevenir o corregir el beneficio secundario. De hecho, serían dos las normas necesarias:
a) No prestarle al niño atención en el momento de la encopresis. Mostrarle una actitud de serena indiferencia y de neutralidad afectiva.
b) Imponerle, como norma inamovible, la obligación de responsabilizarse de la limpieza de su ropa cuando tenga problemas encopréticos. Ni siquiera será necesario que avise: simplemente, debe ir al lavabo o al fregadero y lavarse la ropa interior sucia después de haberse limpiado en el bidet y de haberse mudado.
La encopresis puede estar asociada a malos hábitos de aprendizaje de la higiene evacuatoria, como puede ser el empleo de exigencias angustiantes en los primeros intentos del niño por aprender a defecar voluntariamente. También, en encopresis secundaria, se suelen invocar mecanismos regresivos ante hechos ambientales (nacimiento de un hermano, inicio de la escuela).
ENURESIS FUNCIONAL
El DSM-IV define la enuresis funcional como una emisión involuntaria o intencional de orina durante el día o por la noche, en la cama o en la ropa, a una edad en la que se espera que haya continencia. Señalemos que otros autores consideran que la enuresis es nocturna por definición, reservando el nombre de incontinencia para la emisión de orina durante el día. De todas maneras también es correcto considerar que en la incontinencia urinaria hay emisión de orina durante el día y la noche.
Otros criterios del DSM son: frecuencia de al menos 2 episodios al mes en niños entre 5 y 6 años, o 1 episodio al mes en niños mayores; edad cronológica de 5 años y edad mental de 4 años.
Lógicamente deben excluirse las incontinencias debidas a problemas orgánicos (diabetes, infecciones urinarias, epilepsia).
La enuresis es secundaria si viene precedida de un período de continencia de al menos 1 año, y primaria en caso contrario. También puede considerarse regular o esporádica.
El control del esfínter vesical acontece en forma evolutiva. Hacia los 15-18 meses el niño puede anunciar que está mojado y puede anticipar que tiene pipí. Empieza a identificar las señales que advierten de la necesidad de controlar (vejiga, ano). A los 18-24 meses advierte con el suficiente tiempo como para llevarlo al orinal o al inodoro. Alrededor de los 2 años y medio aprende a obrar por sí mismo, y se inicia el control nocturno. Este se conseguirá alrededor de los 4-5 años.
Se aceptan, como factores predisponentes de enuresis, el retraso de desarrollo en la musculatura vesical, la incapacidad vesical para adaptarse al contenido de orina sin cambios en la presión intravesical, (lo que da lugar a un bajo umbral de vaciamiento involuntario), el retraso en la implantación de hábitos higiénicos, y el estrés psicosocial (ej: nacimiento de un hermano, inicio de la escuela).
Un tratamiento eficaz para estos casos és el aparato antienurético de alarma ("pipí-stop"). Consiste en un artilugio compuesto por un timbre de alarma y un detector de humedad, que cierra el circuito al mojarse. El detector puede ser un sensor ad hoc, o dos simples rejillas separadas por una fina capa de algodón. Una gota de orina ya actúa como electrolito y activa la alarma. Para que el invento funcione es necesario mantenerlo durante un tiempo relativamente largo, que puede ser de hasta dos meses. Se espera que se active un reflejo condicionado, de modo que las señales internas de pronta emisión urinaria disparen la activación cerebral necesaria para controlar la orina, o para despertar al niño.
Es necesario que el niño esté motivado para el tratamiento y que sea instruído a levantarse, orinar, cambiar el pijama si fuera necesario, y volver a la cama conectando de nuevo el aparato por si hubiera una segunda necesidad. Algunos autores aseguran que hay una elevación del porcentaje de éxitos asociando el aparato antienurético.
La restricción de líquidos es inefectiva, ya que angustia al niño y no provoca sino reducción de la frecuencia de micción.
El Manual diagnòstico DSM-IV define la encopresis funcional como la evacuación repetida e involuntaria (y raramente intencional) de las heces en lugares inadecuados para este propósito (por ejemplo, en armarios y en el suelo). Aunque no lo indica de forma explícita, cabe inferir que también entra aquí la defecación sobre la propia ropa, ya sea completa o solo manchado.
La encopresis puede ser primaria (se considera que la edad normal de control se extiende hasta los 4 años), y secundaria si empieza más tarde y después de un periodo de control; normalmente, entre los 4 y los 8 años en la mayor parte de casos.
Se han visto casos de encopresis como forma clínica de un estreñimiento crónico, sin patología psicológica demostrable. En estos casos existe una incoordinación involuntaria en la defecación, que suele cursar con dolor. Pueden ser tratados con laxantes (lactulose) y con reeducación de los hábitos defecatorios.
Vale la pena considerar también una serie de normas encaminadas a conseguir que la encopresis no se constituya en demanda de protección o de atención y que permiten prevenir o corregir el beneficio secundario. De hecho, serían dos las normas necesarias:
a) No prestarle al niño atención en el momento de la encopresis. Mostrarle una actitud de serena indiferencia y de neutralidad afectiva.
b) Imponerle, como norma inamovible, la obligación de responsabilizarse de la limpieza de su ropa cuando tenga problemas encopréticos. Ni siquiera será necesario que avise: simplemente, debe ir al lavabo o al fregadero y lavarse la ropa interior sucia después de haberse limpiado en el bidet y de haberse mudado.
La encopresis puede estar asociada a malos hábitos de aprendizaje de la higiene evacuatoria, como puede ser el empleo de exigencias angustiantes en los primeros intentos del niño por aprender a defecar voluntariamente. También, en encopresis secundaria, se suelen invocar mecanismos regresivos ante hechos ambientales (nacimiento de un hermano, inicio de la escuela).
ENURESIS FUNCIONAL
El DSM-IV define la enuresis funcional como una emisión involuntaria o intencional de orina durante el día o por la noche, en la cama o en la ropa, a una edad en la que se espera que haya continencia. Señalemos que otros autores consideran que la enuresis es nocturna por definición, reservando el nombre de incontinencia para la emisión de orina durante el día. De todas maneras también es correcto considerar que en la incontinencia urinaria hay emisión de orina durante el día y la noche.
Otros criterios del DSM son: frecuencia de al menos 2 episodios al mes en niños entre 5 y 6 años, o 1 episodio al mes en niños mayores; edad cronológica de 5 años y edad mental de 4 años.
Lógicamente deben excluirse las incontinencias debidas a problemas orgánicos (diabetes, infecciones urinarias, epilepsia).
La enuresis es secundaria si viene precedida de un período de continencia de al menos 1 año, y primaria en caso contrario. También puede considerarse regular o esporádica.
El control del esfínter vesical acontece en forma evolutiva. Hacia los 15-18 meses el niño puede anunciar que está mojado y puede anticipar que tiene pipí. Empieza a identificar las señales que advierten de la necesidad de controlar (vejiga, ano). A los 18-24 meses advierte con el suficiente tiempo como para llevarlo al orinal o al inodoro. Alrededor de los 2 años y medio aprende a obrar por sí mismo, y se inicia el control nocturno. Este se conseguirá alrededor de los 4-5 años.
Se aceptan, como factores predisponentes de enuresis, el retraso de desarrollo en la musculatura vesical, la incapacidad vesical para adaptarse al contenido de orina sin cambios en la presión intravesical, (lo que da lugar a un bajo umbral de vaciamiento involuntario), el retraso en la implantación de hábitos higiénicos, y el estrés psicosocial (ej: nacimiento de un hermano, inicio de la escuela).
Un tratamiento eficaz para estos casos és el aparato antienurético de alarma ("pipí-stop"). Consiste en un artilugio compuesto por un timbre de alarma y un detector de humedad, que cierra el circuito al mojarse. El detector puede ser un sensor ad hoc, o dos simples rejillas separadas por una fina capa de algodón. Una gota de orina ya actúa como electrolito y activa la alarma. Para que el invento funcione es necesario mantenerlo durante un tiempo relativamente largo, que puede ser de hasta dos meses. Se espera que se active un reflejo condicionado, de modo que las señales internas de pronta emisión urinaria disparen la activación cerebral necesaria para controlar la orina, o para despertar al niño.
Es necesario que el niño esté motivado para el tratamiento y que sea instruído a levantarse, orinar, cambiar el pijama si fuera necesario, y volver a la cama conectando de nuevo el aparato por si hubiera una segunda necesidad. Algunos autores aseguran que hay una elevación del porcentaje de éxitos asociando el aparato antienurético.
La restricción de líquidos es inefectiva, ya que angustia al niño y no provoca sino reducción de la frecuencia de micción.
Discalculia
Se trata de un trastorno caracterizado por una alteración específica de la capacidad de aprendizaje de la aritmética, no explicable por un retraso mental o una escolaridad claramente inadecuada. El trastorno afecta al aprendizaje de los conocimientos aritméticos básicos: adición (suma), sustracción (resta), multiplicación y Discalculidivisión más que a los conocimientos matemáticos más abstractos de álgebra o geometría. El estudio de este trastorno comenzó a finales del siglo XIX, como muestra la cantidad de términos que se le han aplicado (“Síndrome de Gertsman”, “discalcúlia”, “acalcúlia”, “trastorno del desarrollo aritmético”).Actualmente, la discalculia del desarrollo podría afectar aproximadamente al 3-6% de la población infantil, un porcentaje similar al de otros trastornos del desarrollo como la dislexia o el déficit de atención con hiperactividad. La discalculia del desarrollo es frecuentemente comórbida con otras alteraciones del desarrollo, como las dificultades de la lectoescritura (17%) o el trastorno de déficit de atención (26%).
La Universidad de Barcelona ha realizado un cuestionario de cribaje para valorar las dificultades en el área de matemáticas.
Fuente: http://www.ub.es/neuroscience/templates/Menu_discalculia.htm
La Universidad de Barcelona ha realizado un cuestionario de cribaje para valorar las dificultades en el área de matemáticas.
Fuente: http://www.ub.es/neuroscience/templates/Menu_discalculia.htm
LA ANSIEDAD INFANTIL
La ansiedad es probablemente la más común y universal
de las emociones y está presente a lo largo de la vida de todo
individuo. Cuando se emplean términos como nerviosismo, inquietud,
inseguridad, angustia, tensión, miedo o temor, nudos en el estómago, falta de
respiración…se está haciendo referencia a la experiencia de ansiedad.
Es el
primer trastorno psicológico en incidencia del mundo, por encima de la
depresión… Alrededor de un 14 % de las personas padecerán un trastorno
de ansiedad a lo largo de la vida, incluso los niños que hasta los 18 años de
edad, pueden padecerla en un porcentaje tan alto como del 45%
La
ansiedad la definiríamos como la sensación de un peligro o amenaza que
a veces no es real, con la consiguiente respuesta de alerta de nuestro
cuerpo, y mente , que se activa y produce alteraciones físicas y psíquicas.
La
inseguridad es una de las causas más importantes de la ansiedad y por ello
los niños que son mucho más dependientes pueden padecerla con frecuencia…
hablaremos de la ansiedad infantil insistiendo en un trastorno muy común que
muchas madres reconocerán: el trastorno de ansiedad por separación:
Para darse el
trastorno hacen falta al menos tres o más síntomas de los siguientes:
· Malestar excesivo
cuando se separan del hogar o de los padres.
· Cuando estan separados,
miedo a que sus padres sufran algun daño .
· Miedo a perderse y no
reunirse más con sus padres , a ser secuestrado por ejemplo.
· Resistencia o negativa
a ir al colegio, a separarse de su casa, ir a casa de un amigo.
· A veces son incapaces
de estar solos en una habitación si no está el padre o la madre con lo que
suelen convertirse en su sombra a lo largo de toda la casa.
· Problemas para dormir
solos y tienen que hacerlo con la madre.
· Constantes pesadillas
con contenido de pérdida de las figuras de su familia.
· Cuando se anticipa una
separación frecuentes quejas físicas, dolores de estómago , de cabeza,
naúseas y vómitos…
Estos
niños suelen proceder de familias con miembros muy estrechamente unidos, y
puede aparecer después de un hecho estresante, fallecimiento o enfermedad de
un familiar, cambio de casa o de escuela, etc. También puede ocurrir en
familias con violencia entre los cónyuges con el consiguiente miedo a perder
a uno de los dos y ante otros diferentes acontecimientos vitales que el niño
viva como estresantes. A veces también pueden aparecer crisis de pánico, casi
como las de los adultos, con somatizaciones (dolores de cabeza,
palpitaciones, mareos, vista borrosa) y disnea (dificultad para respirar) que
suele cursar con llanto y desasosiego
|
Intervenció en el TANV.
Davant del Trastorn de l'Aprenentage No Verbal (TANV), els mestres cal que coneixin la problemàtica d'aquest tipus d'alumnes i en siguin sensibles.
Els missatges que han de rebre aquest nens i nenes han de ser explícits i directes, a causa de la seva lentitud cal donar més temps davant les tasques noves; perquè necessiten repetir-les, practicar-les i planificar-les pas a pas.
És fonalmental supervisar les seves habilitats d'organització (agenda, carpeta, motxilla...) i regular els deures. Els ajuda molt tenir un company de referència que els ajudi amb això.
Aquest perfil de nens/es fa que formulin moltes preguntes durant la classe, pactar amb ells com i quan se'ls respondran els dubtes. Hem de comprobar que segueix les explicacions a l'aula i que les ha entés. Els va molt bé fer tasques en grup.
S'aconsella eliminar les tasques que penalitzi el temps, simplificar els exàmens, donar fulls quadriculats per respondre o també limitar-los els espais de resposta.
A primària utilitzarem les seves habilitats lingüístiques i la seva capacitat de memòria verbal per afavorir l'adquisició dels aprenentatges i començar a potenciar la capacitat de raonament. A secundària, l'objectiu principal serà continuar treballat el raonament i establir relacions entre conceptes. Aquí s'aconsella no utilitzar els esquemes per estudiar, ja que només es fixen en els detalls i obliden la idea principal.
Escriptura:
- Reduir els exercicis escrits, sobretot els que siguin només de copiar.
- Facilitar adaptadors per al llapis, fulls quadrículats, pautes...
- Substituir els treballs escrits per treballs orals.
- Ús de l'ordinador.
- Ajudar-los en la organitació de la expressió escrita.
- Permetre subratllar els llibres, utilitzar una grabadora de veu o programes informàtics que llegeixen el material en format pdf.
Comprensió lectora:
- Fraccionar els missatges escrits per afavorir la comprensió.
- Entrenar-los en la consecussió de consignes escrites.
- Treballar les expressions ambigües o frases fetes, metàfores...
- Començar amb conceptes concrets i imatges i passar més abstractes després.
- Donar temps per preparar els textos que es treballaran a l'aula.
- Fer comentaris escrits o donar pautes verbals per poder interpretar gràfics i mapes.
- Ensenyar estratègies per organitzar el que s'ha d'escriure en el paper, utilitzar sempre le mateixes directrius o pautes.
Matemàtiques:
- Explicar pas a pas el funcionament de les operacions...
- Donar exemples concrets.
- Donar fulls quadriculats per facilitar l'alineació de columnes per les operacions.
- Intentar que verbalitzi el procés abans de començar a escriure o a fer les operacions...
- Reduir la quantitat de problemes i donar més temps per realitzar-los.
- Permetre l'ús de la calculadora.
- En geometria permetre reconeixer o definir en lloc de dibuixar.
Plàstica:
- Fer pràctiques controladres verbalment.
- Supervisar o eliminar les tasques que requereixin la psicomotricitat fina.
Música:
- Evitar fer llegir pentagrames.
- Els costarà molt aprendre a tocar la flauta, intrument típic a les aules. Exigir-los només uns mínims.
Educació Física:
- Facilitat activitats que millorin la seva coordinació motriu i equilibri.
- Fomentar el treball en equip i reduir-li aquells exercicis més difícils.
Relacions socials:
- Donar estratègies per millorar els aspectes pragmàtics del llenguatge i així poder entendre millor la comunicació no verbal.
- Evitar l'aïllament.
- Ensenyar a apropar-se als companys amb models correctes de conducta social, perquè aprengui comportaments apropiats en diferents situacions.
Emocinal:
- Reforçar els seus punts forts.
- Potenciar una bona autoestima.
La intervenció multidisciplinar des dels àmbits educatiu, psicològic i mèdic; amb la col·laboració de la família, es fa imprescindible.
Extret de:
* Sans, A. (2008) ¿Por qué me cuesta tanto aprender? Trastornos del aprendizaje. Ed. Edebé.
Els missatges que han de rebre aquest nens i nenes han de ser explícits i directes, a causa de la seva lentitud cal donar més temps davant les tasques noves; perquè necessiten repetir-les, practicar-les i planificar-les pas a pas.
És fonalmental supervisar les seves habilitats d'organització (agenda, carpeta, motxilla...) i regular els deures. Els ajuda molt tenir un company de referència que els ajudi amb això.
Aquest perfil de nens/es fa que formulin moltes preguntes durant la classe, pactar amb ells com i quan se'ls respondran els dubtes. Hem de comprobar que segueix les explicacions a l'aula i que les ha entés. Els va molt bé fer tasques en grup.
S'aconsella eliminar les tasques que penalitzi el temps, simplificar els exàmens, donar fulls quadriculats per respondre o també limitar-los els espais de resposta.
A primària utilitzarem les seves habilitats lingüístiques i la seva capacitat de memòria verbal per afavorir l'adquisició dels aprenentatges i començar a potenciar la capacitat de raonament. A secundària, l'objectiu principal serà continuar treballat el raonament i establir relacions entre conceptes. Aquí s'aconsella no utilitzar els esquemes per estudiar, ja que només es fixen en els detalls i obliden la idea principal.
Escriptura:
- Reduir els exercicis escrits, sobretot els que siguin només de copiar.
- Facilitar adaptadors per al llapis, fulls quadrículats, pautes...
- Substituir els treballs escrits per treballs orals.
- Ús de l'ordinador.
- Ajudar-los en la organitació de la expressió escrita.
- Permetre subratllar els llibres, utilitzar una grabadora de veu o programes informàtics que llegeixen el material en format pdf.
Comprensió lectora:
- Fraccionar els missatges escrits per afavorir la comprensió.
- Entrenar-los en la consecussió de consignes escrites.
- Treballar les expressions ambigües o frases fetes, metàfores...
- Començar amb conceptes concrets i imatges i passar més abstractes després.
- Donar temps per preparar els textos que es treballaran a l'aula.
- Fer comentaris escrits o donar pautes verbals per poder interpretar gràfics i mapes.
- Ensenyar estratègies per organitzar el que s'ha d'escriure en el paper, utilitzar sempre le mateixes directrius o pautes.
Matemàtiques:
- Explicar pas a pas el funcionament de les operacions...
- Donar exemples concrets.
- Donar fulls quadriculats per facilitar l'alineació de columnes per les operacions.
- Intentar que verbalitzi el procés abans de començar a escriure o a fer les operacions...
- Reduir la quantitat de problemes i donar més temps per realitzar-los.
- Permetre l'ús de la calculadora.
- En geometria permetre reconeixer o definir en lloc de dibuixar.
Plàstica:
- Fer pràctiques controladres verbalment.
- Supervisar o eliminar les tasques que requereixin la psicomotricitat fina.
Música:
- Evitar fer llegir pentagrames.
- Els costarà molt aprendre a tocar la flauta, intrument típic a les aules. Exigir-los només uns mínims.
Educació Física:
- Facilitat activitats que millorin la seva coordinació motriu i equilibri.
- Fomentar el treball en equip i reduir-li aquells exercicis més difícils.
Relacions socials:
- Donar estratègies per millorar els aspectes pragmàtics del llenguatge i així poder entendre millor la comunicació no verbal.
- Evitar l'aïllament.
- Ensenyar a apropar-se als companys amb models correctes de conducta social, perquè aprengui comportaments apropiats en diferents situacions.
Emocinal:
- Reforçar els seus punts forts.
- Potenciar una bona autoestima.
La intervenció multidisciplinar des dels àmbits educatiu, psicològic i mèdic; amb la col·laboració de la família, es fa imprescindible.
Extret de:
* Sans, A. (2008) ¿Por qué me cuesta tanto aprender? Trastornos del aprendizaje. Ed. Edebé.
Trastorn de l'Aprenentatge No Verbal (TANV)
El Trastorn de l'Aprenentatge No Verbal (TANV), és un trastorn que afecta a la coordinació motriu, la integració visoespacial, les habilitat psicosocials i els aprenentatges escolars. És un trastorn poc conegut i per tant, més difícil de diagnostica, no està inclòs en el manual diagnòstic DSM-IV-TR.
En la presentació d'aquest trastorn hi ha una gran variabilitat d'un un pacient a un altre, tant en severitat com en caracterítiques pròpies del trastorn. Es poden trobar infants amb manifestacions més lleus i només afecta a alguns dels aprenentatges escolars i altres de més importants amb afectació a tots nivells.
El Perfil del TANV es caracteritza per:
* A nivell motriu: Solen ser maldestres per activitats que requereixen coordinació del moviment, anar amb bicicleta per exemple. I aquesta caracterítica es pot fer menys evident amb el creixement de l'infant.
Tenen també dificultats amb la moticitat fina, la grafia. Tot i que amb la pràctica pot millorar.
Són nens/es que amb les activitats de la vida diària els pot costar cordar-se la bata, lligar-se les sabates, guardar els fulls a la carpeta de manera ordenada i sense arrugar-se, els pot costar també pujar i baixar escales...
* A nivell visoespacial: els costa organitzar la informació visual, l'orientació dreta-esquerra, els pot costa la identificar de lletres i l'escriptura correcte de les grafies, orientar-se adequadament davant el paper. No saben integrar els detalls per donar la globalitat a allò que veuen.
Poca habilitat pel dibuix, per fer trancaclosques, els costa col.locar els números davant les operacions matemàtiques, dificultats per copiar de la pissarra...
* A nivell social: Tenen dificultats en la interacció social, es mostren oberts però els costa entendre tot el llenguatge no verbal com gestos amb les mans, expressions facials, diferents tons de veu... Compensen una mica tot això amb bones habilitats a nivell de memòria mecànica.
Són nens/es rutinaris i necessiten saber amb anticipoació els canvis que hi pugui haver. Els costa resoldres les noves situacions. Aprenen poc de l'experiència i de generalitzar els aprenentatges.
També els manca consciència del temps, són infants molt lents per fer qualsevol cosa i els costa gestionar el factor temps.
* A nivell de llenguatge: Tot i les bones habilitats de llenguatge poden presentar dificultats en la pragmàtica i la comprensió. Els costa interpretar les paraules segons el context, reconeixer ambigüitats, entedre els diferents significats d'una mateixa paraula, la ironia o les bromes.
* A nivell afectiu: Són infants que tendeixen a aillar-se per la manca en resolució de problemes i no saber com reaccionar davant de noves situacions. Això els genera baixa autoestima, amb risc de trets depressius i estats d'ansietat.
Aquest aspectes de aïllament poden augmentar amb l'edat.
* A nivell acadèmic: A l'etapa de primària solen tenir dificultats amb la grafia, la comprensió lectora i les matemàtiques. A secundària tenen dificultats per extreure les idees principals d'un text, fer-ne una bona interpretació o relacionar-los amb coneixements prèvis, entendre les explicacions del mestre, organitzar-se els apunts, lentitud a l'escriure i estar al mateix temps atent a les explicacions...
El TANV és un trastorn heterogeni, com comentavem ja anteriorment. Pot presentar-se de manera primària, sense cap trastorn associat, o relacionat a un perfil neuropsicològic associat a un quadre clínic neurològic i/o psiquiàtric.
Referències:
* Sans, A. (2008) ¿Por qué me cuesta tanto aprender? Trastornos del aprendizaje. Ed. Edebé.
* Sans, A. (2010) El aprendizaje en la infancia y la adolescencia: Claves para evitar el fracaso escolar. Faros.
En la presentació d'aquest trastorn hi ha una gran variabilitat d'un un pacient a un altre, tant en severitat com en caracterítiques pròpies del trastorn. Es poden trobar infants amb manifestacions més lleus i només afecta a alguns dels aprenentatges escolars i altres de més importants amb afectació a tots nivells.
El Perfil del TANV es caracteritza per:
* A nivell motriu: Solen ser maldestres per activitats que requereixen coordinació del moviment, anar amb bicicleta per exemple. I aquesta caracterítica es pot fer menys evident amb el creixement de l'infant.
Tenen també dificultats amb la moticitat fina, la grafia. Tot i que amb la pràctica pot millorar.
Són nens/es que amb les activitats de la vida diària els pot costar cordar-se la bata, lligar-se les sabates, guardar els fulls a la carpeta de manera ordenada i sense arrugar-se, els pot costar també pujar i baixar escales...
* A nivell visoespacial: els costa organitzar la informació visual, l'orientació dreta-esquerra, els pot costa la identificar de lletres i l'escriptura correcte de les grafies, orientar-se adequadament davant el paper. No saben integrar els detalls per donar la globalitat a allò que veuen.
Poca habilitat pel dibuix, per fer trancaclosques, els costa col.locar els números davant les operacions matemàtiques, dificultats per copiar de la pissarra...
* A nivell social: Tenen dificultats en la interacció social, es mostren oberts però els costa entendre tot el llenguatge no verbal com gestos amb les mans, expressions facials, diferents tons de veu... Compensen una mica tot això amb bones habilitats a nivell de memòria mecànica.
Són nens/es rutinaris i necessiten saber amb anticipoació els canvis que hi pugui haver. Els costa resoldres les noves situacions. Aprenen poc de l'experiència i de generalitzar els aprenentatges.
També els manca consciència del temps, són infants molt lents per fer qualsevol cosa i els costa gestionar el factor temps.
* A nivell de llenguatge: Tot i les bones habilitats de llenguatge poden presentar dificultats en la pragmàtica i la comprensió. Els costa interpretar les paraules segons el context, reconeixer ambigüitats, entedre els diferents significats d'una mateixa paraula, la ironia o les bromes.
* A nivell afectiu: Són infants que tendeixen a aillar-se per la manca en resolució de problemes i no saber com reaccionar davant de noves situacions. Això els genera baixa autoestima, amb risc de trets depressius i estats d'ansietat.
Aquest aspectes de aïllament poden augmentar amb l'edat.
* A nivell acadèmic: A l'etapa de primària solen tenir dificultats amb la grafia, la comprensió lectora i les matemàtiques. A secundària tenen dificultats per extreure les idees principals d'un text, fer-ne una bona interpretació o relacionar-los amb coneixements prèvis, entendre les explicacions del mestre, organitzar-se els apunts, lentitud a l'escriure i estar al mateix temps atent a les explicacions...
El TANV és un trastorn heterogeni, com comentavem ja anteriorment. Pot presentar-se de manera primària, sense cap trastorn associat, o relacionat a un perfil neuropsicològic associat a un quadre clínic neurològic i/o psiquiàtric.
Referències:
* Sans, A. (2008) ¿Por qué me cuesta tanto aprender? Trastornos del aprendizaje. Ed. Edebé.
* Sans, A. (2010) El aprendizaje en la infancia y la adolescencia: Claves para evitar el fracaso escolar. Faros.
Intervenció, Reeducació d'alumnes amb TDAH.
· CODI: 2012-01 Intervenció, reeducació d’alumnes amb TDAH. 4t EDICIÓ
El Trastorn per Dèficit d'Atenció amb o sense Hiperactivitat (TDAH), d'origen neurobiològic, afecta entre el 3% i el 5% dels infants i es caracteritza per tres símptomes principals: inatenció, impulsivitat i/o hiperactivitat, tot i que és un trastorn molt heterogeni. Aquests trets interfereixen en el desenvolupament acadèmic, social i personal i poden produir desajustaments rellevants.
Aquest curs pretén aprofundir en la intervenció del TDAH i donar eines per reeducar les seves dificultats que presenten i assolir un harmoniós desenvolupament, especialment en l’àmbit de l’educació, oferint estratègies als professionals de l’educació que són aplicables i adaptables a tots els nivells educatius.
Dirigit a:
Estudiants d’últims cursos, psicopedagogs, psicòlegs, logopedes, mestres…
Programa:
- Tema 1: Què és el TDAH.
- Tema 2: Tècniques de modificació de conducta.
- Tema 3: Reeducació Neuropsicològica. Reeducació de l’atenció.
- Tema 4: Reeducació Psicopedagògica.
- Tema 5: Altres aspectes importants en el TDAH (autoestima, adolescència, família, escola…)
- Tema 6: Anàlisi de casos.
Metodologia:
- Material PDF.
- Avaluació continuada mitjançant les activitats d'aprenentatge.
- Cada quinze dies s’envia una unitat amb les seves activitats de seguiment i avaluació. Si el ritme de l’alumne és més ràpid, cada vegada que finalitzi una unitat i entregui les activitats finals se li facilitarà la següent.
- Lectures i materials complementaris, específics de cada unitat.
- Resolució de casos reals.
- Possibilitat de plantejar casos i resoldre’ls conjuntament.
Durada i Taxes:
- Durada: 40 hores.
- Preu: 180 euros.
- Forma de pagament: transferència bancària, i enviar per mail el resguard de pagament i el full d’inscripció.
- Certificació: Títol Propi.
- Informació i inscripcions: montsebv@copc.cat
Dislèxia - DLX
DISLÈXIA: Trastorn d'origen neurobiològic que pateixen algunes persones alhora de llegir i escriure correctament sense presentar cap altre alteració intel·lectual, visual...
Adjunto l'enllaç d'aquesta guía publicada per la Junta d'Andalusia, molt recomanable. També inclou infromació per a les famílies i per als professionals.
Superdotació - Altes capacitats.
"Al este de la campana de Gauss" Documentos TVE
Segons el Ministeri d’Educació els
nens o nenes considerats superdotats són aquells que presenten un nivell de
rendiment intel·lectual superior en un ampli ventall d’aptituds i capacitats, i
a més a més, aprenen amb facilitat qualsevol matèria o àrea.
Distingeix aquests nens/es
superdotats dels talentosos, que serien aquells que mostren habilitats
específiques en àrees molt concretes. Així es pot parlar de Talent
acadèmic, matemàtic, verbal, motriu, social, artístic, musical i creatiu. Una altre distinció important és pels nens/es
considerats precoços que són aquells que mostren qualitats de superdotació o de
talent a edats primerenques i que posteriorment, en l’adolescència o a l’edat
adulta poden o no mantenir aquesta diferència significativa respecte el seu
grup normatiu en edat.
El que és important de les diverses
classificacions que existeixen sobre la superdotació i les altes capacitats
intel·lectuals es poder avaluar i fer la identificació, entre d’altres, per
poder donar la resposta educativa que cada nen/a necessita. Es tracta en
definitiva que aquests nens/es es desenvolupin adequadament per arribar a ser
homes i dones feliços en la vida.
Els nens/es superdotats a més a més
d’obtenir a les proves psicomètriques encarregades d’avaluar habilitats
intel·lectuals un quocient intel·lectual superior a 130 (QI >= 130) presenten també alts nivells de creativitat. Mostren una elevada
curiositat per allò que els envolta, s’impliquen força en tasques que són del
seu interès, obtenen bones puntuacions en proves i normalment sense massa
esforç, prefereixen relacionar-se amb adults o nens més grans que ells, tenen
bona intuïció, aprenen fàcilment i acostumen a avorrir-se a classe, presenten
sentiments molt forts i poden arribar a ser hipersensibles, són molt
autocrítics i perfeccionistes amb allò que els interessa.
Els nens/es amb altes capacitats
intel·lectuals són aquells que a les proves psicomètriques obtenen un quocient
intel·lectual d’ entre 120 i 129 (QI=120 i 129), són nens/es que acostumen a
presentar un elevat rendiment en alguna àrea específica de la intel·ligència i
dins aquest grup fàcilment trobarem algun talent; matemàtic, lògic, artístic,
verbal, musical, etc…Són veritables especialistes en alguna d’aquestes àrees i
el seu rendiment en la resta de matèries acostuma a estar dins la
normalitat.
Autisme.
El trastorn de l’espectre autista (TEA) és un trastorn neurològic que afecta la percepció i el processament cerebral de la informació. Es presenta amb una prevalença d’1 de cada 155 naixements (els darrers estudis als Estats Units parlen d'una prevalença d'1 de cada 91) i és quatre vegades més freqüent entre els homes que entre les dones.
El diagnòstic de TEA inclou un col·lectiu molt divers de persones que mostren una alteració significativa en el desenvolupament de les habilitats de comunicació, llenguatge i relació social, i que sovint manifesten interessos restringits i conductes repetitives i estereotipades.
El trastorn autista es fa evident abans dels tres anys, encara que sovint es diagnostica més tard. En alguns casos, pot no ser detectat fins l’edat escolar obligatòria. No obstant això, els instruments de detecció primerenca i diagnòstic específics permeten identificar-lo durant el segon any de vida.
L’evidència científica ha demostrat que una detecció precoç i una intervenció psicoeducativa especialitzada i amb la intensitat necessària milloren molt significativament el pronòstic i la qualitat de vida de les persones amb TEA, ja que els permeten adquirir habilitats comunicatives i de relació i desenvolupar un major grau d’autonomia personal.
El TEA és un trastorn permanent que persisteix al llarg de la vida. Les persones amb TEA són ciutadans de ple dret especialment vulnerables per la seva diversitat. Cal garantir-los els suports necessaris en tots els àmbits per a la inclusió educativa, laboral i social.
Publicat a: www.associacioaprenem.org
"Hermanito de la luna" Una nena explica des de la seva perspectiva l'autisme del seu germà.
El Síndrome de Asperger.
El síndrome de Asperger es un trastorno severo del desarrollo que conlleva una
alteración neurobiológicamente determinada en el procesamiento de la
información. Las personas afectadas tienen un aspecto e inteligencia normal o
incluso superior a la media. Presentan un estilo cognitivo particular y
frecuentemente, habilidades especiales en áreas restringidas.
El síndrome de Asperger se manifiesta de diferente forma en cada individuo pero todos tienen en común las dificultades para la interacción social, especialmente con personas de su misma edad, alteraciones de los patrones de comunicación no-verbal, intereses restringidos, inflexibilidad cognitiva y comportamental, dificultades para la abstracción de conceptos, coherencia central débil en beneficio del procesamiento de los detalles, interpretación literal del lenguaje, dificultades en las funciones ejecutivas y de planificación, la interpretación de los sentimientos y emociones ajenos y propios.
Supone una discapacidad para entender el mundo de lo social, que da origen a comportamientos sociales inadecuados proporcionándoles a ellos y sus familiares problemas en todos los ámbitos. Los déficits sociales están presentes en aspectos del lenguaje tales como dificultades en el ritmo de conversación y frecuentemente alteración de la prosodia (entonación, volumen, timbre de voz, etc). Asimismo suelen ser disfuncionales los patrones de contacto ocular, gestual, etc. En la mayoría de los casos existen dificultades en la coordinación motora.
Es un trastorno muy frecuente (de 3 a 7 por cada 1.000 nacidos vivos), poco conocido entre la población general e incluso por muchos profesionales. Se encuentra encuadrado en los TEA o Trastornos del Espectro Autista, aunque por sus competencias intelectuales y lingüísticas se mantiene como una entidad diferenciada del autismo clásico.
Publicat a: www.asperger.es/
Un video molt gràfic que explica en què consisteix aquest síndrome:
El síndrome de Asperger se manifiesta de diferente forma en cada individuo pero todos tienen en común las dificultades para la interacción social, especialmente con personas de su misma edad, alteraciones de los patrones de comunicación no-verbal, intereses restringidos, inflexibilidad cognitiva y comportamental, dificultades para la abstracción de conceptos, coherencia central débil en beneficio del procesamiento de los detalles, interpretación literal del lenguaje, dificultades en las funciones ejecutivas y de planificación, la interpretación de los sentimientos y emociones ajenos y propios.
Supone una discapacidad para entender el mundo de lo social, que da origen a comportamientos sociales inadecuados proporcionándoles a ellos y sus familiares problemas en todos los ámbitos. Los déficits sociales están presentes en aspectos del lenguaje tales como dificultades en el ritmo de conversación y frecuentemente alteración de la prosodia (entonación, volumen, timbre de voz, etc). Asimismo suelen ser disfuncionales los patrones de contacto ocular, gestual, etc. En la mayoría de los casos existen dificultades en la coordinación motora.
Es un trastorno muy frecuente (de 3 a 7 por cada 1.000 nacidos vivos), poco conocido entre la población general e incluso por muchos profesionales. Se encuentra encuadrado en los TEA o Trastornos del Espectro Autista, aunque por sus competencias intelectuales y lingüísticas se mantiene como una entidad diferenciada del autismo clásico.
Publicat a: www.asperger.es/
Un video molt gràfic que explica en què consisteix aquest síndrome:
Programes Katamotz
KATAMOTZ
Programes lliures i educatius per treballar dificultats d'aprenentatge.
Programes:
Katamotz Lectura: Eina per millorar la fluidesa i la velocitat lectora.
Katamotz Exercicis: Joc i activitats en castellà per treballar les dificultats de lectura i escriptura.
Publicat a: http://katamotzlectura.blogspot.com.es/
FER-SE PIPÍ AL LLIT
L’enuresi
nocturna és un trastorn consistent en orinar-se al llit durant la nit de manera
involuntària. A banda de les molèsties que això pugui causar als pares, el que
cal tenir més present és que pot afectar emocionalment al nen.
Deixarem de
banda les causes mèdiques i els tractaments d’aquest trastorn, i ens centrarem
en la manera com nosaltres podem ajudar al nen o nena. Per començar us donaré
algunes dades:
· És al
voltant dels 3 anys quan els nens comencen a mantenir-se secs durant la nit,
però aproximadament un 15% dels nens més grans de 3 anys encara mullen el llit.
· El problema
afecta més sovint als nens que a les nenes.
· És freqüent
que hi hagi antecedents familiars.
· Usualment el
trastorn es resol en arribar a la pubertat.
· La majoria
de les vegades no hi ha cap problema emocional com a causa.
El més
important que hem de recordar, és que els nens no s’orinen al llit a propòsit,
i que en general els fa vergonya quan passa.
Coses que NO
s’han de fer MAI:
· ridiculitzar-lo
· renyar-lo
· fer-lo
sentir culpable
· avergonyir-lo
davant dels altres
Coses que
haurien de fer els pares:
· motivar-lo a
intentar mantenir-se sec.
· animar-lo i
demostrar-li confiança en què aviat arribarà a dormir la nit sencera sense
mullar el llit.
· seguir
atentament l’evolució del problema conjuntament amb el nen: veure quants dies
es mulla, que ajudi a canviar els llençols, etc.
· elogiar-lo i
reconèixer el seu esforç els matins que es lleva sec.
· recompensar-lo
si aconsegueix passar alguns dies sense mullar el llit.
Com a
educadors/es, podem ajudar de la següent manera:
· No deixeu
que els altres nens sàpiguen que algú s’ha fet pipí al llit, perquè això
provocaria la vergonya de l’afectat, que probablement no voldria tornar a venir
a cap sortida.
· Advertiu als
pares de què us avisin si el seu fill o filla pot patir aquest problema. Deixeu
clar també que vosaltres sabeu com portar el tema, i que per tant aquest
trastorn no ha d’impedir a ningú de venir a les sortides o campaments.
· Els nens que
poden patir el problema han de dur sempre un pijama de recanvi, que guardaran
dins una butxaca de la motxilla, per així tenir-lo més a mà durant la nit si
cal canviar-se el pijama. Tampoc és mala idea que portin un sac de recanvi o
una funda per protegir el matalàs.
· Feu que
tothom vagi a fer un riu just abans d’anar-se’n al llit.
· Limiteu els
líquids que beuen durant les tres hores abans d’anar-se’n a dormir (un got com
a molt).
· No doneu de
beure als nens productes amb cafeïna, com ara cafè o Coca Cola, ni tan sols a
l’hora de dinar. Sí que poden prendre la Coca Cola sense cafeïna.
· Lleveu a
mitja nit als nens o nenes amb risc de patir el problema per tal que puguin
buidar la bufeta.
· Els nens
petits, segurament us cridaran a vosaltres si es desperten i es troben molls.
Procureu que els altres nens no es despertin, però si algú demana, dieu que us
heu llevat perquè aquell nen té mal de panxa (no dieu als altres que s’ha fet
pipí al llit).
· Si algun nen
descobreix que hi ha un sac moll, l’excusa serà que es va vessar una
cantimplora.
· L’endemà al
matí, tothom (insisteixo, tothom) ha de penjar el seu sac per ventilar-lo.
Això, a més de ser una bona mesura higiènica, us servirà per eixugar els sacs
que estiguin humits passant desapercebuts entre els altres.
Un altra
problema que us podeu trobar, i que resulta més molest, és el dels nens que es
fan caca a sobre. Normalment hi ha algun problema físic o emocional al darrera.
Les conseqüències socials d’aquest trastorn poden ser molt greus, perquè els amics
es burlaran d’ell i els adults tendiran a evitar-lo. Per això cal que sigueu
molt comprensius amb el nen o nena que pateixi aquest problema i ajudar-lo a
dissimular tant com sigui possible. Normalment el primer símptoma és la pudor.
Parleu amb el nen afectat: és important que us avisi quan estigui brut.
Porteu-lo a la dutxa, i deixeu que sigui ell mateix qui es renti i es posi roba
neta.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)