Estaria molt bé poder educar els nostres fills utilitzant només tècniques positives, però no és possible. Per ensenyar patrons de conducta desitjables, s’han d’utilitzar conseqüències positives i negatives.
El càstig és tota experiència negativa seguit d’una conducta, i això fa que disminueixi la possibilitat que aquesta conducta es repeteixi.
El càstig per sí sol no ensenya a l’infant a portar-se bé; per animar-los a fer-ho, s’han de definir, ensenyar i recompensar les conductes positives que es volen establir.
El càstig perd tota l’eficàcia si es retrasa i el nen/a no pot relacionar-ho amb la conducta no desitjable que ho ha ocasionat. Per tant, s’han d’explicar sempre les conseqüències i les normes; això farà preveure el nen/a el que pot passar i ha de ser així l’apliqui qui l’apliqui.
Per què el càstig funcioni ha de ser immediat a la conducta que no volem que es repeteixi, proporcionat al què ha passat i breu, amb un inici i un final.
No s’ha d’amenaçar al nen/a que se’l castigarà i desprès no fer-ho, no s’ha de donar dues, tres o deu oportunitats. S’ha de dir el que es farà i fer-ho, sempre. La manca de consistència i les amenaces no complertes condueixen al mal comportament que cada vegada es fa més gros i més resistent al canvi.
No es recomana mai el càstig físic i menys quan s’està enfadat/da.
No és bo abusar del càstig perquè pot generar en el nen/a ressentiment o venjança i en l’adult crea por, inseguretat i penediment.
