Avui dia, volem que els nostres fills i filles no hagin de patir per res, els volem estalviar qualsevol frustració, els saciem totes les necessitats bàsiques i capritxoses; convertint-se en els “Reis de la Casa”.
Tothom està al seu servei, tenen totes les seves necessitats i desitjos resolts, però a mesura que van creixent, veuen que no són únics, que al seu voltant hi ha més gent amb desitjos i opinions, que s’ha de respectar i són tant importants com ell o ella.
L’excés de sobreprotecció, fruit de la por dels pares i les mares fa d’aquests infants persones incapaces d’assumir qualsevol responsabilitat, adversitat i davant de qualsevol fet reaccionen exigint a tothom que resolgui els seus conflictes. No pot ser que l’infant aconsegueixi imposar sempre el seu criteri, no accepti un No per resposta... i es converteixi així en “un petit dictador”.
Les causes que s’atribueixen a aquest fet són múltiples: manca de valors i principis, excés de materialisme, un extrem egocentrisme, una educació permissiva o manca de dedicació i/o temps.
Davant l’educació dels nostres fills i filles s’ha d’actuar amb sentit comú, posant límits, saber desenvolupar el rol corresponent (el de pares i mares, el de mestres, el de fills i filles...), hem de ser responsables i fer-los ser responsables, ser constants i coherents, saber respectar...
No és bo que tinguin tot el què demanen, moltes vegades per prevenir una rabieta se’ls compra coses innecessàries, tenen tot allò que necessiten i més; per tant els infants aprenen que tot es pot comprar i no costa cap esforç. Fins hi tot hem arribat a deixar de tenir coses els adults perquè no els en falti als més petits.
Dels 2 als 3 anys es caracteritza per ser una etapa egocèntrica, només consideren el seu punt de vista i els és molt difícil entendre que els altres poden tenir opinions, gustos, i maneres de fer diferents. És a partir dels 4 anys que van assolint maduresa i poden entendre el món que els envolta. Això vol dir, doncs que han d’aprendre a compartir, a saber esperar, a no demanar les coses malament ni amb exigències ( no som criats o criades).
Tampoc és bo que facin sempre el que ells volen, han de saber qui mana a casa i que ells poden opinar i dir-hi la seva, no sortir-se amb la seva; que és ben diferent. No hem de sentir-nos culpables pel fet que treballem moltes hores i amb ells en compartim poques, aquest sentiment ens farà ser vulnerables i consentir-los massa.
Hem de ser ferms, constants, estar convençuts del què li diem i perquè, i acceptar que de vegades un nen o una nena ha de plorar fins a entendre que el que és dolent, és dolent; cosa que cap llàgrima capritxosa ho aconseguirà ensenyar.
