Des de la psicologia s’han estudiat les reaccions que una persona pot tenir després que algú li doni una mala notícia. La psiquiatra nord-americana Elisabeth Kübler-Ross va explicitar les fases o etapes psicològiques per les quals passa tota persona davant l’afrontament de la pèrdua o greu malaltia d’un mateix o d’ algú proper.
Les etapes són les següents:
1. Negació: procés pel qual la persona nega el fet.
2. Ira: Fase on la persona va contra tot i es pregunta perquè li ha hagut de tocar precisament a ella.
3. Negociació: Moment en el qual el pacient intenta canviar el seu destí mitjançant promeses a si mateix o a una divinitat.
4. Depressió: Fase d’enfonsament psicològic.
5. Acceptació: Moment que la persona accepta o es resigna amb el fet.
Com entenen la mort els infants de 2 a 5 anys?
Els nens i les nenes d’aquestes edats són molt egocèntrics, extremadament curiosos i tenen un manera molt literal d’interpretar el món que els envolta. És per això, que els adults ho hem de tenir en compte alhora d’explicar els conceptes de vida i mort.
Qualsevol cosa que els diguem ells s’ho prendran de manera molt real. Quan els hem d’explicar la pèrdua d’una persona estimada ho hem de fer amb fets reals i fugir d’explicacions poc clares, difoses, amb llenguatge no apropiat... ja que això els confondrà més i podem agreujar la seva ansietat i por cap aquest fet.
Els infants d’aquesta edat perceben la mort com un estat temporal, poden equiparar-la com un manera de dormir; per ells aquesta persona segueix menjant, respirant i es pot despertar en qualsevol moment.
Què els hem de dir?
Els hem de definir la mort com un estat en que el cos es para, i per tant; ja no pot caminar, respirar i que el cos ja no es torna a despertar.
Se’ls ha de dir també, que habitualment les persones es moren quan són molt, molt, molt, molt, molt grans (és important remarcar la paraula “molt”), perquè per ells un jove és gran i els pares i avis són molt grans.
Si la persona mor a causa d’una malaltia, també remarcar que és perquè estava molt, molt, molt, molt, molt malalta; i així no es preocupin per quan ells no es trobem bé.
És molt important també, preguntar als nens i les nenes què en pensen; d’aquesta manera veurem què han entès i què no. Donar respostes senzilles a preguntes senzilles.
Deixar que expressin els seus sentiments, plorar o expressar tristesa són fets naturals i normals.
Com entenen la mort els infants de 6 a 9 anys?
A aquestes edats, els infants saben distingir el què es fantasia del què és realitat, i també el caràcter definitiu de la mort; això no vol dir, que estiguin capacitats per acceptar-la.
Ells entenen que les persones es moren, que persones que coneixen es poden morir i fruit d’això, si no es gestiona correctament pot sorgir la por a l’abandonament.
La mort a la família implica canvis i experimentar nous sentiments. Hem de deixar que els nens i les nenes participin com a membres de la família i tenir en compte les seves emocions i sentiments.
Com entenen la mort els nois i noies de 10 a 12 anys?
El concepte de mort en aquestes edats és molt semblant al dels adults. Ells saben que la mort és permanent, poden entendre els significat dels rituals, entendre com va passar i l’impacta que aquesta pèrdua pot suposar per la família.
Què podem fer?
És important continuar amb la rutina diària.
Parlar-ne molt, compartir sentiments i intentar respondre tots els dubtes.
No culpabilitzar a ningú.
Permetre que s’acomiadin, amb una carta, un dibuix...
Deixar-los passar estones sols, que tinguin algun objecte o fotografia de la persona i més tard oferir la possibilitat de parlar-ne.
